S'Atalaia

No és la veritat sinó la mentida la força que mou la societat del nostre temps. Jean-François Revel (1924-2006)

El mercat i el coneixement

atalaia | 13 Març, 2009 08:17

Pels que ja fa una bona temporada que varem trepitjar les aules del món universitari, el Calbot d'avui divendres de la Fundació Catalunya Oberta, en la seva línia habitual tan encertada, ens diu el següent:

 “Per una universitat al servei del coneixement i no del mercat”. Això deia la pancarta que encapçalava la irrisòria manifestació celebrada ahir a Barcelona contra l’anomenat Pla Bolonya. La primària contraposició de la pancarta es mereix un bon calbot: aquests noiets semblen desconèixer d’on surten els impostos amb els que es sufraga el coneixement, i també la seva vida regalada. I és que potser -i ara arriba el segon calbot- això del coneixement i el mercat els ho han explicat a l’inrevés, amb les particulars ulleres de l’ecosocialisme i altres pròtesis ideològiques del segle passat. La crosta leninista genera picors transgeneracionals. Consulti el seu metge o farmacèutic.

Bon cap de setmana.

Ni ZP ni Rajoy, on està el nostre Obama?

atalaia | 22 Gener, 2009 11:26

No vull deixar-me arrastrar per aquesta obsessió obamista que podem trobar a tot arreu. Parles amb companys de feina, amb familiars i inclús amb polítics professionals, i el nom del nou President està omnipresent. Per estalviar comentaris, vos pas un article de El Confidencial on retrata clarament el que no tenim ni esperam tenir... (Segueix)

La Catalunya irreal

atalaia | 21 Gener, 2009 00:10

Catalunya: un pais de dretes que vota esquerres?

El bien y el mal

atalaia | 03 Desembre, 2008 20:54

...la historia del hombre no es la batalla del bien que intenta superar al mal. la historia del hombre es la batalla del gran mal que trata de aplastar la semilla de la humanidad. Pero si ni siquiera ahora lo humano ha sido aniquilado en el hombre, entonces el mal nunca vencerá...

Vida y Destino, Vasili Grossman 

Homenatge al meu pare (ja fa dos anys...)

atalaia | 28 Novembre, 2008 11:30

Los zapatos nos separan del animal que fuimos pero tambien del paraiso donde habitamos antes de ser animales.

Jose Carlos Llop, en el seu llibre La Escafandra (Diarios, 1998-2000)

Obama i les expectatives

atalaia | 24 Novembre, 2008 09:20

Obama habla mucho, dice poco y no se equivoca nunca. Serà cert?

Creure encara més en Estats Units d'Amèrica

atalaia | 10 Novembre, 2008 15:03

Llegir o escoltar els discursos dels senadors McCain i Obama, una vegada tancats els col·legis electorals i amb la confirmació del nomenament del nou President del Estats Units d’Amèrica, reafirma la convicció de que els valors de la democràcia i de la  llibertat són vigents més que mai i que estan fortament arrelats i salvaguardats a aquesta jove nació.

Per una banda, les paraules d’acomiadament, agraïment i disculpes del vell senador McCain són una demostració d’integritat i dignitat per a qualsevol aspirant a la res publica. El fet de que la mateixa nit es posi a les ordres del nou President, per ajudar-lo en aquests moments d’incertesa econòmica i militar, a més d’animar als seus simpatitzants i votants a que “... I urge all Americans who supported me to join me in not just congratulating him, but offering our next president our good will and earnest effort to find ways to come together to find the necessary compromises to bridge our differences and help restore our prosperity, defend our security in a dangerous world, and leave our children and grandchildren a stronger, better country than we inherited..”. Aquesta crida a ajuntar esforços entre tots els ciutadans pel bé de la seva Nació és emocionant i exemplar. Honor, fair-play, dignitat i amor al seu país són alguns dels adjectius que en venen al cap. L’orgull de haver servit a la seva Nació en qualsevol escenari i situació, inclús en un moment tan difícil com aquest, d’haver d’acceptat la seva derrota electoral amb el més que probable adéu a qualsevol opció a la presidència, li dóna una força moral i prestigi d’incalculable valor.

I què puc dir del proper President Obama? Reconeixement i agraïment al seu rival, d’entrada. Al mateix temps transmetent un missatge ferm i carregat de determinació, en línia amb la seva llarga campanya a les primàries i presidencials, de que el poble americà, tots plegats, podran sortir amb èxit de les guerres i crisis financeres que pateixen, accentuant aquest missatge de que Yes we can, però a la vegada advertint que caldrà treballar molt i dur per aconseguir un país millor on “...El camí que ve serà llarg. La pujada serà costeruda. Potser no hi arribarem en un any i fins i tot tampoc en una legislatura, però tot i així, Amèrica: jo mai no he estat més esperançat de poder arribar-hi com ho estic aquesta nit. Us ho prometo: nosaltres com a poble hi arribarem. Hi haurà retrocessos i sortides fallides. Molta gent no estarà d’acord amb totes les decisions i les polítiques que emprengui com a president, i a més, sabem que el govern no pot solucionar tots els problemes, però sempre seré honest amb vosaltres sobre els reptes que encarem. Us escoltaré, especialment quan estiguem en desacord, i per sobre de tot us demanaré que us uniu a la tasca de refer aquesta nació de l’única manera que s’ha fet a Amèrica durant dos-cents vint-i-un anys - illa a illa, maó a maó, durícia a durícia...”

Després de mirar més enllà de l’Atlàntic, hom fa una ullada a casa nostra i què veu? Mediocritat, decadència, grisor...fins quan?

Miedo escénico en Londres

atalaia | 23 Octubre, 2008 08:28

A vegades un no sap si el que llegeix als digitals (ni que sigui "confidencials") ho ha de creure o potser gràcies a ells ens assebantem de coses que fan plorar. Em sembla que era ahir on vaig llegir sa nostra escoleneta, na Carmensita Chacón, Ministre (o Ministra?) de Defensa, "...no quería asistir a una reunión de ministros de Defensa de la OTAN en Londres por miedo escénico y tuvo que convencerla la embajadora británica en Madrid..."

El fets són que durant dos dies de setembre havia una mena de cimera informal amb els 26 membres de la OTAN, on havien de discutir sobre la transformació i modernització d'aquesta organització. Inicialment no hi volia anar perquè "...encara no es trobava còmode i amb prou coneixements...". Finalment hi va haver d'anar-hi, però fent els mínims exigibles. Això mana al glorioso ejército español...pobre exèrcit. Deu meu, quin ridícul més espantós, per afegir a la seva gran carrera professional (vos en recordau de la xuleta a la mà a l'entrevista amb na Terribas o quan per "error" va sortir al seu currículum diguen que tenia un doctorat). Entre que aquesta té por i que el seu cap no el conviden a les cimeres de debò, la diplomàcia i representació a l'exterior d'Espanya fa rialles (o plorera).

 I jo que em pensava que el miedo escénico només era al Bernabeu!

Ets de dretes i no ho saps?

atalaia | 02 Octubre, 2008 14:09

Ets de dretes i no ho saps, escrit pel periodista Jose Marti i editat per L’Arquer, ha estat una de les novetats mes agradables i recomanables de les meves lectures d’aquests darrers mesos. El sots-titol “Critica de la gran impostura catalana” és forca significatiu, del qual ho subscric totalment. La hipocresia, la vanitat i la falsetat sempre ho podem trobar a tot arreu, però malauradament ho puc constatar amb fets i paraules al Principat des de fa un grapat d’anys. 

 (Segueix)

Capitalisme salvatge, neoliberals & Co

atalaia | 01 Octubre, 2008 10:18

No soc economista però m'interessa molt entendre com es mouen ses forces econòmiques en el món. Arrel de la no-crisi (ZP dixit), no han faltat minuts perquè de seguida ja s'estigui esmolant ses astrals per tallar caps i altres coses a tots aquells que defensam el lliure mercat i les mesures liberals (econòmiques i polítiques).

Una excel.lent entrevista al gran satan del liberalisme, Xavier Sala i Martín, posa ses coses molt clares. A més de donar una visió molt diferent a la que els polítics i les seves corretges de transmissió (o sigui, mitjans de comunicació) ens empastisen, ens dóna una lliço pedagògica sobre finances i economia.

Que ho disfruteu!!!

 (Segueix)

F12: tocant el cel des del nord...

atalaia | 30 Setembre, 2008 10:30

Tasting menu ”innovative”

Swedish Raw Shrimps «tiradito» with salicorn and rice crispies

Bretagne Lobster «on the rocks» with verbena and grilled chilli

Pig Cheek «couvert» with sour plums and F12 caviar

Turbot «boutarga» with sea urchin and parsley sprouts

Farm Chicken «pop corn» with truffle and curry

Goat's Cheese «snickers» with caramelized peanut and sour fugde

Peach «pressé» with jasmine and dried raspberries

Globalització

atalaia | 29 Setembre, 2008 09:33

La globalización es el chivo expiatorio de los inútiles. Jean-François Revel

Teenage Fanclub

atalaia | 23 Setembre, 2008 07:41

Encara puc recordar com un disc (vinil) em va impactar fa més de 16 anys (potser 17 o 18?). Una portada rara, un títol "A catholic education" inquietant, unes melodies suggerents i unes guitarres sense contemplacions, reminiscències d'en Neil Young, Dinosaur Jr, pop britànic i el que calgui, tot dintre d'una coctalera que explotava en directe. Després vendria una mena de broma anomenat "The King" on destacava sa versió de na Madonna "Like a virgin" passada per sa pedra atronadora. Però no fou fins el següent disc, "Bandwagonsque", amb portada horrible però amb cançons brillants on fan el gran salt dins el món indie. Escoltar alcoholic day, what you do to me o guiding star em fan reviure moments indescriptibles (estància als EE.UU., un amor perdut i mai trobat, nova etapa professional...). "Thirteen" i "Grand Prix", amb alguns dalts i baixos, els consolidava i sortien d'aquella promesa indie, evolucionant cap unes melodies amb tocs Byrds-Beatles-Big Star, però sota l'atenta mirada elèctrica d'en Young. "Songs from Northern Britain" reafirma aquesta direcció més melòdica i power-pop, fugint d'aquells "ramalazos" grunge/noise de la seva primera etapa, consolidat amb el que és el seu darrer disc "Man made".

Aquest diumenge, a les festes de la Mercè, ho vaig tornar a reviure de nou...

Societat nihilista...

atalaia | 19 Setembre, 2008 10:08

...el “caldo” de cultiu del nihilisme terrorista el trobem en la manca de sentit crític de la societat, en el triomf del relativisme. Quan totes les idees són respectables, quan tot és defensable, quan trivialitzem la massacre, quan expliquem les morts com a necesssitats o errors estratègics, quan la sang és conseqüència explicada i justificada de “desequilibris” econòmics, de patriotisme o de fe, llavors la victòria és del nihilisme, i tot això adobat amb el decensís del conjunt d’una societat acomodada i mandrosa...

http://comentarisliberals.blogspot.com/

El gran satán americà

atalaia | 15 Setembre, 2008 07:30

El Calbot de la Fundació Catalunya Oberta del passat dimecres 10 de setembre fou excepcional, referit a aquest gran "professional" dels mitjans de comunicació, que li han fotut la seva joguina diària. No volies brou, tassa i mitja!

"Pobre Antoni Bassas! Després de tants anys de criticar la política exterior americana, la manera de viure americana, la seva sanitat primitiva, el seu individualisme ferotge, els seu sistema de valors reaccionari, les seves desigualtats socials, la seva permissivitat amb les armes, ara el condemnen a anar a viure enmig d’aquell infern americà que ens ha anat blasmant tan vívidament. I segur que, pobre Bassas, haurà d’anar-hi a viure als Estats Units amb tota la seva família, sotmesa als perills i a les injustícies d’aquell país horrorós. El deuen haver enviat obligat, com a càstig per vés a saber què. O potser és que les corresponsalies al Vaticà o a Teheran ja estaven ocupades."

1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb