S'Atalaia

"...mi hijo ya había cumplido nueve años la primera vez que le dejé ir al colegio en transporte público. Recuerdo que aquella mañana me quedé de pie al lado de la ventana observando cómo ocho pisos más abajo aquel personajito de cabello claro, de azul marino de los pies a la cabeza, cruzaba muy serio la avenida West End y luego subía por Broadway. Me sentí como cuando el avión en el que viajas despega y sabes que, pase lo que pase, no puedes cambiar de opinión y bajarte. Así es como nos desprendemos de los hijos y los entregamos al mundo: pactamos a ciegas con el destino..."

Joyce Johnson (Personajes secundarios, Libros del Asteroide)

Més de vints anys després de sentir per primera vegada Boys don't cry, Killing an arab o grinding halt, veure de nou al Robert Smith&cia va ser una tornada al passat. No vull dir amb això que fos un concert de carrozas y nostálgicos (que també), sino que era fer un salt a la nostra adolescència, en els nostres inicis en el món dels temors, alegries i somnis. Qui no ha volgut montar un grup a partir dels acords 10:15 Saturday Night o A forrest, per posar un exemple de les dotzenes de bones cançons que té aquest grup.

No soc un fan a morir dels Cure. M'agradan, tenen una bona discografia amb vinils excepcionals i, el més important, un Robert Smith que amb quasi cinquanta tacos canta igual que fa deu o quinze ays.

Fa unes setmanes ho vaig poder comprovar al Palau Sant Jordi, ple de "carrozas y cuarentones" que no volien deixar passar aquesta oportunitat. Tres hores de concert, set list correcte, bona actitud del grup i molts records al cap.

Companys i amics i especialment el meu germà, des de Mallorca, no acaben d'entendre perquè hi ha aquests resultats tan aclaparadors de sa maquinària sociata al Principat. No tenc respostes però sí també preguntes i dubtes sobre el que hi ha i cap on anam.

N'Agustí Pons, en el seu darrer article al butlletí de la Fundació Catalunya Oberta, ens dóna una explicacón parcial d'aquesta entusiasta Barcelona socialista.

No hi ha cap motiu ni causa alguna que no hagi parlat de CiU fins passades les eleccions generals. Entre obligacions professionals i compromisos familiars no em  permeteren penjar aquest petit post el passat divendres.

Fa unes dies s'ha confirmat que CiU finalment queda només amb deu escons enfront dels onze de la nit electoral del diumenge. No influirà gaire en el paper que tindrà el company Duran i dubto molt que gràcies als més de setzents mil vots "..farà respectar Catalunya".

El cert és que probablement és el millor opuscle electoral dels que he rebut. Curiosament està en castellà i català, la qual cosa em fa preguntar pels motius tenint en compte que aquest partit només es presenta per Catalunya on tothom, o al manco el seu electoral objectiu parla, escriu o entén es català. Ja em sembla  bé que ho escriguin en castellà, cantonès o swahili, però...Malgrat tot, conté un programa força detallat amb grans compromisos per escrit (sense arribar al notari). Res de fer volar coloms ni vendre fums, sinó per escrit quins són els grans trets que defensaran al Parlament.

Quin serà el veritable paper d'en Duran? Li ha fuit del cap ser ministre? Confia en les "ocurrencias" d'en Rodriguez? En Duran està a l'estació final sense sortida? Peix al cove?

Jo també estic a sa recta final d'aquestes llargues eleccions, que varen començar el dia següent del 14-M ara fa quatre anys. Si en aquests darrers dies vos he parlat d'aquesta esquerra demode i progre, que malauradament circula pel Principat, avui toca l'altra cantó de l'escenari. 

N'Albert Rivera, vestit amb camisa i americana polida, em demana el vot (en castellà i català, per allò de buscar una coherència a la seva fundació) "...per un partit jove i emergent...", "...on els drets pertayin a les persones i no als territoris..." i per  què "...un sol ciutadà en el Congres farà mes que 150 del PSOE o del PP". No puc deixar de reconèixer que la seva entrada al Parlament em va generar certes simpaties: nou partit, il.lusió envers l'apatia del establishment, volien trencar paradigmes, semblava un discurs nou i net en el reconeixement de drets i llibertats, tot plegat al marge del seu plantejament neo-lerrouxista, però Saturno devora a sus propios hijos, on sembla que allò ha acabat com una casa de p... Sorprenent que no hagin buscat una aliança amb el partit de na Rosa Diaz, perquè no deixen de ser el mateix aquí i allà. Missatge senzillot, simple, difícil d'enganxar i recuperar a una part important d'aquells quasi 90.000 vots al Parlament català. Una llarga travessia al desert, sembla.

Per altra banda, l'amic Mariano sembla que si té las ideas claras. Ho escric en castellà perquè una simple carta en castellà, amb el revers en blanc, deixa clar (intencionadament o perquè no hi ha mes llumbreres al partit) que això del bilingüisme no va amb ells o al manco ho deixa pels companys de Ciutadans/Ciudadanos. Potser l'empresa que els hi prepara els sobres s'ha oblidat? ha hagut un sabotatge des de la impremta? Malament, amic Mariano, com si en Daniel o na Dolors no et poguessin fer cinc cèntims de la realitat al país. Al igual que a la resta de opuscles fins ara descrits, no deixen passar l'oportunitat per esmentar al seu rival, en aquest cas el dimoni Rodriguez. Estèticament i per contingut, dels mes fluixos.

Pels que ja no sou tan joves, supòs que vos en recordareu del camarada Anguita amb aquella proclama que posa títol al post d'avui. Malgrat estic a les antípodes del seu pensament ideològic, no deixava de tenir raó. Qualsevol organització, partit, associació o empresa requereix d'un programa on, al manco, intentes traduir la ideologia que impregna a un lider i la seva cúpula dirigent.

Fa uns dies esmentava els opuscles que havia rebut d'ERC i Iniciativa. Que viene el coco, deia. Em pensava que la nova remesa de publicitat electoral pujaria una mica es nivell, ni que fos pels publicistes que assessoren (?) als candidats. Avui he rebut el de na Carmensita Chacón on exhibeix un bon estat d'esperança en línia amb una presunta Catalunya optimista. El suprem galtes, o sigui Rodríguez, té una alumna molt espavilada, o això ens ho transmès al manco els publicistes i "fontaners" del PSC, glosant el molt que ha avançat Catalunya en aquests darrers anys (el millor Estatut de la seva historia, inversió en infrastructures, etc), acabant amb els tres motius pels quals es útil votar al compañero Zapatero: perquè asseguren un govern de progrès, perquè en els propers 7 anys hi haurà les majors inversions en infraestructures mai vistes i finalment (un clàssic) perquè un Sí al PSC és un NO a aquesta dreta que ha fet política atacant Catalunya.

Quan un partit ha de recórrer a anuncis parlant de la cope, posant dibuixets pseudo-tarantinos o porque viene el coco, ens demostra una feblesa intel·lectual tan pobre que, de ser votant, agafavaria maletes i fotia al camp.  

El darrer butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol ens dóna una notícia molt interessant respecte a l'evolució demogràfic al Principat. L'any 2006 va ser, per primera vegada, el millor any en naixements des de 1979 amb 82.077 nens. Si de per sí ja és una bona notícia, el més impactant no és que ara els catalans s'hagin decidit per ampliar la seva prole, sinó que gràcies a la inmigració s'ha pogut arribar a la mitja de 1,43 nens per dona, xifra llunyana del 2,1 com a objectiu per a obtindre un creixement net en població. Els inmigrants són els responsables d'aquest increment: més del 17% dels nens nascuts a Catalunya tenen els dos pares estrangers, incrementant aquesta xifra fins al 32,5% a Hospitalet, al 32,4% a Badalona o el 24,6% a Granollers.

Creiu que la nostra estimada classe política és conscient de les conseqüències d'aquest fet? Ens amagam sota l'ala i giram el cap davant aquest fet? Som ja una societat multicultural, tal com els hi agrada presumir als progres del país?

Viure fora de ca teva et dóna una perspectiva diferent, que et permet discernir i apreciar tot allò que ha format part de la teva vida des de molt petit. Malgrat els anys de viure per aquí i sense que un vulgui amagar d'on és i d'on ve, en ocasions et demanen si ets de "ses illes".

Quan contestes afirmativament, quasi sempre comença una llista llarga de benediccions i lletanies sobre ses platges massificades, es caràcter tranquil i "passota" des mallorquins, sa destrucció del litoral, s'invasió alemana, etc. Què hi farem! Abans em mig emprenyava perquè en part no deixaven de tenir raó parcialment, però amb argumentacions plenes de tòpics. No deix de pensar en el mal que fa fer aquell punyetero reportatge deTV3 ó C33 de fa molts anys sobre es litoral mallorquí (es que ningú ha recorregut sa costa catalana des de Cadaqués fins al Delte de l'Ebre?).

Som realment així es mallorquins? Això és el que coneixen de noltros? Es nostro caràcter és tal com ho diuen? No ho sé.

Surfeant per s'espai blocaire, he anat a parar a Can Peix Martell on feia temps que no hi havia circulat. Un dels seus post és realment memorable on potser enfila un poquet de quin pal és un mallorquí corrent:

Que hagin de ser els nostres estimats veinats del nord els que ens diguin el que alguns no volen sentir, no deixa de ser força patètic. El diari financer francès Les Echoes publica La fiesta ha terminado, recollit ahir a El Confidencial i altres mitjans. Vos deix algunes perles:

"España ya no es una península, sino una isla. Al menos, eso es lo que se intenta hacer creer actualmente el Gobierno de Zapatero. Desde el principio de la campaña de las legislativas del 9 de marzo, el presidente lo repite de todas las maneras posibles: la economía española va bien; la crisis subprime no afecta a su sector financiero; la ralentización de la actividad que toca más o menos severamente a todos los países desarrollados sólo será marginal al sur de los Pirineos. Imperturbable, su ministro de Economía, Pedro Solbes, baraja un crecimiento del 3% en 2008 tras el 3,8% de 2007. Y el Partido Socialista en el poder en Madrid promete, en su programa, una nueva bajada de la tasa de paro al 7% y la creación de hasta dos millones de empleos en los cuatro años de la próxima legislatura. Un verdadero cuento de hadas... que corre el riesgo de que los electores españoles no se crean."

Todos llevamos un gen que es proclive a perdonar a las izquierdas.

Martin Amis

Avui ja he rebut ses primeres paperetes electorals. En primer lloc, s'amic Joan Herrera que s'ha fet s'ofès amb els compañeros socialistes, intentant marcar distancies perquè ningun pugui dir que son la mateixa cosa. Llegir els seu opuscle electoral amb "...Fa quatre anys, entre tots i totes, varem derrotar la dreta. Ara, hem de decidir si volem avançar o aturar-nos..." es tota una declaració sobre objectius i prioritats. Sense comentaris.

En segon lloc, ve l'altra amic, en Joan Ridao. De cinc parrafades, res d'esmentar programa o assolir objectius com a partit, que també. Al contrari, que si el PSC es dilueix dintre del PSOE (que te raó), que si en Zapatero incompleix amb facilitat la paraula (de veritat?) o que cap vot sobiranista no pot anar a un candidat com el de CiU, Duran i Lleida, contrari a la independència de la nostra nació (amb n minúscula!!!). 

O sigui, missatges directes a ses vísceres i budells, cap a una ciutadania que es dedica a reciclar tot aquest paperam que rebem. Llàstima que no poguem fer el mateix amb els seus represent.

En Salvador Sostres no deixa indiferent a cap dels seus lectors: un fantasma, un geni o tot plegat. Però moltes vegades les veritats surten per totes ses butxaques que vulguis. El Camarada Fidel, no sé si a l'infern o al paradís marxista, s'en va...de moment.

Per a totes aquella pseudo-progressia amb menjar calent:

O lliure o bèstia:

La carta remitida por una madre de cinco niñas en el periódico gratuito 20 minutos pone de manifiesto la distancia cada vez mayor entre lo que propone, dispone y legisla nuestra denostada clase política y la dura realidad de las personas de a pie, sobre todo aquellas con hijos.

Si además le añades la gran estafa de las últimas medidas en pro de la familia, sobran comentarios.

Tothom dóna per fet que els socialistes guanyaran les eleccions espanyoles a Catalunya. Ni els trens, ni les apagades, ni l'Estatut, ni el dèficit fiscal, ni la crisi inmobiliària, ni la política antiterrorista, ni el currículum fraudulent de Carme Chacón ni molt menys CiU, PP o ERC, res no sembla amenaçar l'hegemonia socialista a Catalunya. Què ha de passar per què els socialistes perdin unes espanyoles, aquí? Misteri. Aquí, guanyen facin què facin, amb menys esforç que a Andalusia. Abans veurem un negre o una dona presidint Estats Units , que els socialistes perdent unes espanyoles a Catalunya. Heus aquí la diferència entre una democràcia liberal i una democràcia dirigida.

El Calbot del Dijous (Fundació Catalunya Oberta)

atalaia1970@yahoo.es

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Clienting
• Alma deshecha
• Somnis de futur
• ¿Qué color prefieres?
• Catalunya decadent
• Amb bales de veritat
• Libertad o igualdad
• Sortir de l'armari
• Balearitizació
• Crisis, what crisis? (3ª part)

• General [92]

• dessmond: Vist com són les coses, no pots fer clienting en d'altres...
• »Õì:
• »Ã¯¹:
• Mallorca LLevant: Ara els que pensen verd fan blau els que són grocs fan vermell...
• Mallorca LLevant: destrucció total visca.
• Atalaia: Gracis Joan, era una petita trampa provocadora. Ho visc de...
• Joan: Vota socialdemócrata, pensa com els ecologistes i actua com els...
• Atalaia: Joan, no ho he fet, pero ho tenc en llista per aquestes...
• Joan: Ara mateix els dos millors articulistes del nostre país són en...
• Atalaia: Madó Pereta des Comellar, no tan sols això, sinó que...
• Madó Pereta des Comellar: Xavier Roig és admirable, en primer lloc, per la independència...
• Atalaia: Paisse, en el fons hi ha un greu problema: no és possible...
• paisse: Només puc dir que estic completament d´acord amb aquest...
• Atalaia: Pere, de veritat creus que la política del PP a Mallorca...
• Benjamí: Moltes gràcies per l'esmentamenta ;)

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents