S'Atalaia

No tenc cap predilecció especial per na Rahola, ni res en contra. Al contrari, he de reconèixer que trenca estereotips i esquemes a més d'un, sobre tot venint d'algú que es declara d'esquerres i feminista. Només cal llegir o sentir la seva defensa aferrissada del poble jueu enfront del papanetisme pro-palestins, per posar algun exemple més proper.

Avui a La Vanguardia ho torna a fer arrel de sa paiasada dels artistes i intel.lectuals (eh?) amb la Plataforma de Apoyo al galtes, ejem perdó, Zapatero. Es un article adreçat al "artista" Izaguirre on el posa a ell i als altres compañeros de lucha en el seu lloc.

Pareix mentida, però encara no he vist a n'Àngels Barceló amb el seu equip mòvil desplaçada a ses platges d'Algeciras ver descriure la magnitud del desastre natural. Igual que a Galícia...

No només va tenir el "rostro" de dir ca na Terribas que "soc molt chuletera" quan la varen engantxar amb els seus escrits a sa ma com un pobre al.lotet d'institut, que ara resulta que sa nostra Ministra de Vivenda també és doctora!!!!!!!!

En un país realment serio, aquest tipus de personatges fa temps que hauriem marxat a casa.

Ja feia mesos que no penjava cap article d'en Daniel Capó al Diario de Mallorca. Es pot dir més alt, però no més clar.

Barack Obama (Daniel Capó, Diario de Mallorca, 11/01/08)

Quizá no nos demos cuenta, pero Z, nuestra Z particular, Zapatero, se ha convertido en el abanderado de toda una nueva generación de políticos, al igual que, en su momento, lo fueron Reagan y Thatcher. ¿Qué tienen en común los políticos de la Generación Z? La vacuidad intelectual, por un lado; un populismo travestido de idealismo, por otro. No es lo único. Su lenguaje político recuerda el uso del power-point: breves frases repetidas como chispazos visuales sobre un fondo azulado que demarca la ausencia de ideas propias. Una visión cortoplacista de la coyuntura, sin apenas referentes históricos o morales. La necesidad, también, de ir mitificando la propia normalidad. Lo cual tiene mucho que ver con la precisa cirugía narcisista de nuestra época y con la venta a granel de la intimidad. Generación Z, sí.

-¡No lo comprendo! ¿Cómo es posible que la monarquía no exista ya?

- No, claro - replicó Chojnicki-: literalmente hablando, todavía existe. Disponemos aún de un ejército -dijo el conde, señalando al teniente- y de funcionarios -y señaló al jefe de distrito-. Pero la monarquía se está destruyendo de vivo en vivo. Ya se nos ha destruido. Un anciano, cuya muerte, cercana, le puede llegar por cualquier resfriado, mantiene en pie el trono por el simple hecho, milagroso diría yo, de que todavía es capaz de sentarse en él. Pero, ¿hasta cuándo podrá hacerlo?

Nuestro siglo no nos quiere ya. Los tiempos quieren crearse ahora Estados nacionales. Ya no se cree en Dios. La nueva religión es el nacionalismo. Los pueblos ya no van a la iglesia. Van a las asociaciones nacionalistas. La monarquía, nuestra monarquía, se basa en la religiosidad, en la creencia de que los Habsburgo fueron escogidos por la gracia de Dios para reinar sobre tales y cuales pueblos, muchos pueblos de la cristiandad. Nuestro emperador es el hermano del Papa en el siglo, es Su Real e Imperial Apostólica Majestad, y nadie más sino él: apostólico. Y ninguna majestad en Europa depende tanto de la gracia de Dios y de la fe de los puebleos en la gracia de Dios. El emperador de Alemania seguirá gobernando aun cuando dios los abandone: reinará si es neceario por la gracia de la nación. El emperado de Austria-Hungría no se puede permitir que Dios le abandone. Pero ahora Dios le ha abandonado.

Joseph Roth, en el seu llibre La Marcha Radetzky

De veritat que encara haurem de creure sa dita de no hay más sordo que el que no quiere oir. Després dels excel.lents resultats de l'informe Pisa sobre el nivell educatiu espanyol (i per extensió es balear), encara hi ha subjectes que no tenen res més que fer que discutir sobre el sexe dels àngels: que si sa concertada no és pública, que si cal invertir més diners a s'escola, que si cal millorar els salaris, que si cal, etc. Només exigir, però res a canvi.

Així es manifesta s'estimada representant del Stei. Quina barra!

No he pogut evitar la tentació de publicar l'article que en Xavier Roig va escriure a l'Avui fa unes setmanes. Aquells que treballau o estau al món docent, estau d'acord?

"Pel que sembla, s'han reunit els ministres d'ensenyament de la UE i han manifestat una obvietat. Resulta que han descobert que si no millora la qualitat dels mestres, els sistemes educatius tampoc milloren. Més val tard que mai, però ho havia anticipat un alt funcionari sud-coreà: "En cap cas la qualitat d'un sistema educatiu pot ser superior a la qualitat dels seus mestres". Si faig treure el cap a Corea del Sud és perquè juntament amb Finlàndia, Singapur, Canadà, i el Japó està al capdamunt dels països amb el millor sistema educatiu. I com que sempre repeteixen rànquing els mateixos països, els senyors de McKinsey, basant-se en les recerques de l'Informe PISA, s'han dedicat a estudiar el tema i han produït un document (How the world's best performing schools systems come out on top). Com que detecto que la nostra premsa no en parla, ni en parlarà, els en faré un breu resum.

Ya sé que la publicación de determinadas noticias puede ser llevada al extremo, con opiniones y aseveraciones casi apocalípticas. De entrada, querido lector, no es mi ánimo dar pie a comentarios de esta-juventud-está-perdida...Todos hemos pasado por etapas que, con más pena que gloria, se reproducen generación a generación, con mayor o menor intensidad.

Si ayer recogía las noticias sobre el pobre papel de España y Catalunya en materia educativa y de productividad, dos ejes absolutamente estratégicos para el futuro de un Estado avanzado, no deja de ser descorazonador una nueva noticia publicada por el Observatorio Europeo de las Drogas y las Toxicomanías. España continua ocupando el dudoso honor de ser el primer país de la Unión Europea en el consumo de cannabis y cocaína, sin dejar de lado las anfetaminas y el éxtasis. Prescindo de las toneladas de datos que proporciona el informe y que hacen estremecer sobre cuál es la conducta de ciertos segmentos de la población joven.

Me pregunto por qué somos líderes en determinados rankings y no en innovación empresarial, número de usuarios de bibliotecas o en premios nóbel, por ejemplo.

Cuánta miseria...

A lo largo del día de hoy han aparecido varias noticias en los periódicos nacionales versión digital que, sin duda, deberían hacer saltar la mayoría de las alarmas de cualquier gobierno (versión local, regional o nacional) y empresas, que tengan vocación de sobrevivir (ambos).

Por un lado, la noticia de que Catalunya está a la cola de España y de la Unión Europea en la calidad del sistema educativo, al registrar uno de los índices más bajos de tasa de graduación y de los más altos en índices de abandono escolar prematuro, en línea continuista y descendente respecto a los últimos 5 años. Por desgracia, nuestra estimada clase política convocará ruedas de prensa y similares para manifestar su "honda preocupación ante estos resultados" ,salvo que los intente maquillar y desacreditar, además de prometer invertir no-sé-cuántos-millones-de-euros-en-el-plan-de-mejora-para-año-2025. Respecto a libertad de centros de enseñanza, cheque escolar, etc., no way. No me olvido de los también estimados sindicatos de enseñanza sobre su habitual retórica (¿quizás demagogia?) entorno a la insuficiencia de recursos (más personal? más salarios? más medios?).

Por otro lado, la estocada final del día viene de la mano de la tan denostada productividad (algún político sabe realmente en qué consiste). La productividad española crece a la mitad del ritmo que la de la Eurozona (0,7% frente 1,5%) y las esperanzas de que se recupere se quedan sólo en 1% en los próximos años. La entrada masiva de inmigrantes y la preeminencia de los sectores de la construcció y turismo son la excusas habituales. De nuevo, sindicatos y patronal aullarán sobre la necesidad de alcanzar un pacto de mejora de la productividad...

Y mientras tanto, directos al precipicio...

Declaracions i/o reclamacions d'un auto-anomenat representant dels estudiants de la Facultat d'Història i Geografia de l'UB que, per protestar contra l'aplicació de la directiva sobre l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior, es va tancar ahir amb altres companys a les instal.lacions universitàries del Raval fins que els nostres (o sigui, els "mossus") els han tret a gorrazos. ¡Agarrense que esto va en serio!:

"Que la universitat pública no es financiï amb diners de l'empresa privada, que es garanteixi que el model docent es pugui desenvolupar correctament, que la Generalitat s'impliqui fermament en la defensa de llengua catalana en la universitat, que la Generalitat faciliti els desplaçaments a la universitat amb una rebaixa substancial dels preus dels transports públics pels estudiants, la creació d'un salari estudiantil, l'equiparació immediata de les taxes dels últims 10 anys amb l'IPC d'aquest mateix període, que es garanteixi l'accés als graus i als postgraus a tots els estudiants que ho desitgin i que s'eviti qualsevol filtre socioeconòmic, que es creï una conselleria pròpia d'universitats i recerca i que es consultin i es tinguin en compte les propostes i les reivindicacions del moviment estudiantil en totes les reformes i decrets que facin referència a la política educativa universitària".

Només falta que els hi posem cotxo, un piset i un apartament a sa platja!

Dissabte passat, mig adormit al sofà de casa, veient es parte de la nostra, o sigui, TV3 (que no sigui dit: cada vegada va a pitjor...). Una de les notícies que em va mig despertar fou la reunió que havia mantingut n'Ernest Maragall com a conseller d'Educació (¿?) amb l'Associació de Directors d'Educació Pública sobre el reconeixement específic del càrrec de director de centre d'ensenyament. Notícia que al dia següent el diari Avui esmentava en dues parrafades:

La llei d'educació pot professionalitzar el càrrec de director

La nova llei d'educació de Catalunya podria reconèixer específicament el càrrec de director de centre d'ensenyament. El conseller d'Educació, Ernest Maragall, es va comprometre ahir a estudiar la problemàtica dels directors de centre en unes jornades organitzades per l'Associació de Directors d'Educació Pública.

El 40% dels directors d'escola i institut s'han nomenat sense ser-ne candidat. La majoria adverteixen que la seva formació psicopedagògica no inclou coneixement de gestió de grup, direcció de recursos humans o altres actuacions que es veuen obligats a dur a terme. La nova llei podria regular aquesta figura, que compagina la gestió amb la docència a l'aula. La professionalització de la direcció topa amb l'oposició dels sindicats.

Avui he hagut de sofrir una vegada més la dictadura dels serveis públics que tots els ciutadans suportem i financem. Podria parlar de criteris d'eficiència i efectivitat, d'introduir criteris purament empresarials a la gestió d'allò "públic", de professionalitzar amb un mínim rigor tots els nivells de l'administració, des del poblet d'aquella muntanya perduda fins al mateix Ministerio de (des)Fomento (¿de què?).  

Disculpeu, estimat lector, que tingui una certa "dèria" cap a l'administració, però no puc permetre que: 1/ l'administració (de qualsevol nivell) no ens tracti com a clients; 2/ l'administració no compleixi uns mínims criteris de gestió, professionalització i rendibilitat que qualsevol empresa o autònom està obligat a complir (pel simple fet de sobreviure); 3/l'absència absoluta de responsabilitats quan les coses no rutllen.

Avui, a una oficina qualsevol de la Seguretat Social, amb 3 dies de vaga setmanals des de fa mesos per "...reivindicar un puesto de trabajo digno..."

D'entrada he de confesar que no soc un lector habitual de s'Avui. Al marge de les no coincidències ídeològiques, sí que m'agrada llegir alguns dels seus articulistes com en Xavier Roig, en Ferran Saez o en Salvador Cardús. Crec que, per higiene mental, hem de ser capaços de coneixer els diferents punts de vista que hi ha als mitjans de comunicació, malgrat posicionaments ideològics, simpaties personals o simple curiositat intelectual.

Això és el que he fet avui amb en Ferran Saez en una interessant reflexio a s'article d'avui "I les cassoles?" on em permet afegir el seu primer pàrraf:

 "Fins al dia 14 de març de l'any 2004 Catalunya, i més concretament la ciutat de Barcelona, fou la capital mundial de la cassolada. Érem, sense cap possible competència, els reis de la percussió domèstica. Aquí es feia soroll i s'organitzaven manis per protestar contra la guerra de l'Iraq, impugnar la globalització, reclamar un carril bici, salvar l'Amazònia, acabar amb el terrorisme o impulsar l'habitatge social. Totes aquelles cassoles van emmudir sobtadament, però. ¿És que potser s'havien acabat els problemes?..."

atalaia1970@yahoo.es

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Clienting
• Alma deshecha
• Somnis de futur
• ¿Qué color prefieres?
• Catalunya decadent
• Amb bales de veritat
• Libertad o igualdad
• Sortir de l'armari
• Balearitizació
• Crisis, what crisis? (3ª part)

• General [92]

• dessmond: Vist com són les coses, no pots fer clienting en d'altres...
• »Õì:
• »Ã¯¹:
• Mallorca LLevant: Ara els que pensen verd fan blau els que són grocs fan vermell...
• Mallorca LLevant: destrucció total visca.
• Atalaia: Gracis Joan, era una petita trampa provocadora. Ho visc de...
• Joan: Vota socialdemócrata, pensa com els ecologistes i actua com els...
• Atalaia: Joan, no ho he fet, pero ho tenc en llista per aquestes...
• Joan: Ara mateix els dos millors articulistes del nostre país són en...
• Atalaia: Madó Pereta des Comellar, no tan sols això, sinó que...
• Madó Pereta des Comellar: Xavier Roig és admirable, en primer lloc, per la independència...
• Atalaia: Paisse, en el fons hi ha un greu problema: no és possible...
• paisse: Només puc dir que estic completament d´acord amb aquest...
• Atalaia: Pere, de veritat creus que la política del PP a Mallorca...
• Benjamí: Moltes gràcies per l'esmentamenta ;)

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents