S'Atalaia

Sembla que al nostre estimat President del Govern Central Sr. Rodriguez (z) li estan estirant ses orelles des de fa uns mesos. Que les editorials de El País ja no li estiguin riguent ses seves gràcies, a n'aquestes alçades, ja no és cap novetat. Si bé no deixa de sorprendre que el buque insignia del pseudoprogressisme mediàtic com és  El Pais (ara ja no és el "independiente de la mañana" sinó "El periódico global en español", ejem) no li perdoni les seves "infidelitats" amb altres grups ideològicament més afins, com pugui ser l'altra aparell encara més pseudoprogressiste del Srs. Roure y Benet (Mediapro).

Aquesta vegada li han etzibat amb el seu grandios anunci de la pujada del salari mínim fins a 800 EUR...a l'any 2013. Uff! això sí que és una notícia tranquil.litzadora i ple d'esperances pels sota-mileuristes d'aquest país.

Però que quedi molt clar. No és cap promesa electoralista, vale?

"...el nacionalismo vasco no entiende que la apuesta y el reto de la cultura moderna y de la democracia radican en saber que existen distintas identidades, distinto sentimientos de pertenencia, distintas definiciones de las sociedades, distintos intereses lingüísticos, culturales, de creencias y económicos, pero que la convivencia es posible porque se puede alcanzar un acuerdo que permita, limitando y particularizando cada uno de ellos, la convivencia de esa pluralidad gracias a las reglas y las normas que constituyen un espacio público en el que tienen cabida todos ellos..."

"¡Es la libertad, señor!" de Joseba Arregui (El Mundo)

El trayecto Frankfurt/Berlin es apacible. Verde por todas partes, vegetación frondosa, enturbiador aroma después de llover. Un ligero viento agita las musculadas ramas de árboles casi centenarios. Un cielo gris tenue, salpicado de nubes que han descargado su ración diaria, nos recuerda que la noche no tardará en llegar, pese a estar tan al norte. Casas en el campo, pequeños pueblos, uniformes y homogéneos, no más de dos plantas, con tejados rojos o color pizarra, inclinados, ventanas que delatan buhardillas en su interior. Alguna ligereza con el resto de la casa: un amarillo chillón allí, un azul plomizo allá, pero poca cosa más. 

No estamos en ningún suburbio de una decadente ciudad inglesa otrora industrial. El ciudadano alemán es mas bien discreto, pretende pasar desapercibido, especialmente en los pueblos y ciudades de provincias. Siempre destaca la torre de la iglesia desde lejos, con un torreón tan característico, como si estuviera corroido y su color original hubiera desaparecido siglos atrás. Desde el tren se pueden apreciar los preciosos caminos que comunican los pueblos, ideales para recorrer en bicicleta, especialmente en primavera y principios de verano. Todavía recuerdo las excursiones que hacia junto a mi amada. Un cercado, un estanque...

Una vieja fabrica, casi abandonada, todavía resiste los embates de los nuevos tiempos. Símbolo de aquella poderosa industria alemana, enemigo imbatible a lo largo de décadas hasta que la globalización, las nuevas tecnologías, los dragones asiaticos, quizás el exceso de bienestar, quien sabe, han provocado su progresivo e imparable declive.

Y la noche cae sobre Germania...

Verano 2007

La reciente noticia (casi) no-aparecida en los (des)medios de (in)comunicación (o será desinformación?) sobre la detención de Nuon Chea, criminal de guerra y uno de los máximos responsables del exteminio de sólo varios millones de SERES HUMANOS en Camboya en nombre de los Khemer Rojos, pone de evidencia esa doble vara de medir que maldisponen los medios de comunicación occidentales.

Leyendo el post que ha publicado (y que "pego" literalmente) el siempre interesante Nihil Obstat , me reafirmo en esa hipocresía que ,desgraciadamente un número importante de los autodenominados progresistas (de salón de te), hacen gala sin pestañear.

No sóc un lector habitual de dietaris, però darrerament li estic trobant un cert interés que em sorpren a mi mateix. Potser el fet de navegar pel món blocaire, ha despertat una curiositat inusitada. No ho sé. Les reflexions, descripcions, anotacions que qualsevol autor fa en un dietari no deixa de tenir un cert paral.lelisme amb un bloc. Aquest és més directe i espontani, malgrat hi ha veritables meravelles fruit de la reflexió i temps. En canvi, un dietari sembla tenir un objectiu, si més no un final en el temps.

Fa uns mesos vaig llegir Radiaciones vol. 2 Diarios de la Segunda Guerra Mundial de n'Ernst Jünger. Lectura difícil, espesa, profunda.

He continuat amb José Carlos Llop amb La escafandra (Ed. Destino) que compren els darrers anys del segle XX. He llegit la majoria de les seves noveles, però cap dels seus dietaris (La estación inmóvil, Champán y sapos y Japón en los ángeles) fins que vaig trobar de casualitat a La Central el seu darrer dietari. Potser té raó quan diu que "la literatura diarística hace compañía".

Des de fa uns dies he començat El quadern gris (Ed. Destino) d'en Josep Pla que compren els anys 1918 i 1919. Vos pas un pàrraf molt adient pels temps que vivim: 

"Si la sinceritat, per fortuna, és físicament impossible, cada vegada que trobo una persona -ací abunden- que proclama la seva sinceritat o m'invita, vingui o no vingui a tomb, a produir-ne d'una manera (com sol dir-se) furiosament sincera, sento com si em trobés davant de la forma més pueril, més indelicada, més grollera de la hipocresia. La hipocresia té aquesta avantatge: quan és acusada per un mínim d'excés, ensenya l'orella."

Veure en directe a na PJ Harvey des de la darrera vegada, quasi 3 anys, va ser un goig brutal. Sola, amb un vestit que ni el dia de Halloween, amb modulació única de la veu, que li permet afegir-ho com un instrument més, ara guitarra ara teclats. Només ella pot oferir aquesta mena de concerts. Els Arcade Fire era el meu gran objetiuc. Mai els havia vist i, després d'escoltar els seus dos discs (Neon Bible i Funeral), estava molt il.lusionat en veure de què era capaços. Violins, guitarres, banjos...fins a deu persones damunt s'escenari amb un intensitat aclaparadora. Els grans triunfadors del festival.

Els LCD Soundsystems varen ser una de les sorpreses del directe. Quasi a punt per anar a dormir i aquests americans ho varen capgirar tot. Per altra banda els Soulsavers+Mark Lanegan, malgrat tocar una hora que no acompanya la seva música, més pròpia d'un club, sapigueren arribar als incondicionals. Veu tenebrosa i esqueixada, guitarres àcides i intel.ligents ritmes a cop de baix i bateria sincronitzats.

Els Jesus&Mary Chain, em sap greu dir-ho, foren una certa decepció. El seu retorn em venia al cap el seu apoteòsic concert de sa Zeleste al 1992 (o 1993?). Bon reportori de cançons, correcte interpretació, però...els hi falta una mica de nervi (que ja l'han perdut pel camí?). Crec que tots esperavem més.

Si al manco haguèssin tengut una mica de sa velocitat i ganes que li posà el cantant de Kaiser Chiefs, tot hagués canviat. Què puc dir d'aquests darrers? Un grup tipus hooligan, amb mitja dotzena de cançons tipus hit/single, perfectes per aquests concerts on sa gent ja va una mica torrada. No els vaig veure acabar.

Finalment, la cara i creu musicalment parlant. Per un lloc, els Air que mai els havia vist (he de reconeixer que només havia escoltat algunes cançons), però que ens varen ajudar a descansar a l'anfiteatre, amb vistes al mar, cel estelat i música semi-ambiental. No em puc queixar. Per altra lloc, els inclasificables !!! oferiren un recital de funk-rock a cop de ritme imparable. Aquests sí que suen sa camiseta.

Segons dades de la Comisión del Mercado de Telecomunicaciones, el passat mes de maig es va superar en 48 milions de línies de telefonia mòbil a Espanya. Això suposa 107,4 línies per cada 100 habitants. Sense amagar-me, jo sóc part d'aquestes dades amb dos telèfons mòbils (un particular i un altre d'empresa).

Però resulta que també sóc usuari diari del rodalies, d'anada i tornada entre casa i feina, amb un total 45 minuts diaris de transport públic. Majoritàriament puc seure i gaudir d'aquells 20 ó 25 minuts per llegir un diari, revisar algunes notes de feina o (quasi sempre) llegir alguns capítols del llibre de torn. Malauradament no sempre és així. Dia sí i dia també, els punyeteros mòbils distorsionen qualsevol intent, seriós i reflexiu, de llegir.

Però sabeu què és el pitjor de tot? La veritable manca de pudor de la gent! Per mòbil, i davant la dotzena de passatgers que estan asseguts o drets al voltant del personatge en qüestió, ens podem assebentar absolutament de tot: el meu cap és un imbècil, quin clau li vaig fotre a sa rossa de s'oficina, quin sopar més bo allí nit, quina merda de feina tenc, etc. Centenars de converses on sa gent, amb una frivolitat i a la vegada naturalitat, xerra i que xerra contant tot sense importar-li qui té al costat.

No deixar de ser una paradoxa on, per altra banda, la gent  demana més privacitat i menys control del que diu o deixar de fer.

No ho pogut evitar una certa indignació però a la vegada indiferència aquest matí, quan he llegit a e-noticies sa resposta de sa nostra nova Ministre de Vivenda Carmen Chacón en un reportatge que feia la BBC: no ha volgut respondre sobre si a Espanya està a punt d'esclatar sa bombolla inmobiliària (aquí està el link: http://www.youtube.com/watch?v=TdxmuTh313o).  Patètic i lamentable que aquest pais estigui en mans d'impresentables que no volen donar sa cara davant els "problemes reals" de sa societat.

Es vídeo parla del boom inmobiliari a Espanya i ho reflecteix amb imatges i entrevistes sobre els voltants de Madrid, però que perfectament ho podem extendre a qualsevol racó de sa geografia espanyola, inclosa Mallorca.

El dia que peti, petarà de debò!

PD: suposo que serà na Carmencita qui posarà en pràctica el "gran salto para facilitar a los jóvenes el acceso a la vivienda y contribuir a su emancipación" que l'amo Rodríguez va comunicar al congrès del seu jovent, no?

No soc realment aficionat als grans concerts multitudinaris. Massa gent, un so generalment dispers i excessiu, begudes cares, olor a pixat a tot arreu. Què vols et digui! Però a vegades no hi ha més opció si vols gaudir d'aquella banda que t'ha fet passar excepcionals estones o veure en directe com s'ho fa aquella altra després d'haver baixat tota sa seva discografia. Un exemple és el passat festival de Summercase a Barcelona.

I és que amb s'edat tornes més selectiu, no et refies de sa moda musical ni als àmbits més alternatius. Vas directament per feina. Aquest, aquell i s'altra. Potser espipelles aquí i allà, però tens molt clar quin és el primer i el segon plat i, per rematar-ho, un bon postre. Es cafès i licors, per païr es dinar, venen a continuació.

Fa unes setmanes es nostro estimat President de Govern Sr. Rodríguez declarava a Mèxic, en línia de les seves proclames marketinianes-polítiques-de-titular-als-diaris, que "la pobreza es la principal causa de los movimientos migratorios incontrolados, que tantos sufrimientos acumulan" i, en referència al mur construït pels Estats Units ("el gran satán!) a la frontera amb Mèxic, "No hay muro, por alto, ancho o largo que sea, y cualquiera que sea el material que lo conforme, que pueda imponerse al sueño de una vida mejor. No hay muro ni fosa que prevalezcan frente al intento de conquistar un futuro en bienestar".

Sense que sigui un precedent, estic totalment d'acord amb ell.

Ara bé, el que encara no puc entendre és que fem noltros amb murs, dobles valles, alambres amb pua, aparats amb raigs infraroigs, càmares de vídeo, helicòpters...no per defensar s'espanyolitat de Ceuta i Melilla precisament, sinó evitar que tota sa massa de pobresa d'Àfrica entri al món ric o opulent d'Occident per sa porta de s'excusat. Quina barra!

Según cuenta Plutarco en sus "Vidas paralelas" un patricio romano llamado Publio Clodio Pulcro, dueño de una gran fortuna y dotado con el don de la elocuencia, estaba enamorado de Pompeya, esposa de Julio César.

Tal era su enamoramiento, que en cierta oportunidad, durante la fiesta de la Buena Diosa -celebración a la que sólo podían asistir las mujeres- el patricio entró en la casa de César disfrazado de ejecutante de lira, pero fue descubierto, apresado, juzgado y condenado por la doble acusación de engaño y sacrilegio.

Como consecuencia de este hecho, César reprobó a Pompeya, a pesar de estar seguro de que ella no había cometido ningún hecho indecoroso y que no le había sido infiel, pero afirmando que no le agradaba el hecho de que su mujer fuera sospechada de infidelidad, porque no basta que la mujer del César sea honesta, también tiene que parecerlo.

Aviso 1: Esta expresión, con el tiempo, comenzó a aplicarse cuando alguien es sospechoso de haber cometido alguna ilicitud, aun cuando no hubiera dudas respecto de su inocencia.

Aviso 2: Este próximo jueves Anna Hernández, esposa del Molt Honorable President de la Generalitat D. José Montilla, tomará posesión del cargo de responsable de Infraestructuras, Urbanismo y Vivienda de la Diputación de Barcelona.

atalaia1970@yahoo.es

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Clienting
• Alma deshecha
• Somnis de futur
• ¿Qué color prefieres?
• Catalunya decadent
• Amb bales de veritat
• Libertad o igualdad
• Sortir de l'armari
• Balearitizació
• Crisis, what crisis? (3ª part)

• General [92]

• dessmond: Vist com són les coses, no pots fer clienting en d'altres...
• »Õì:
• »Ã¯¹:
• Mallorca LLevant: Ara els que pensen verd fan blau els que són grocs fan vermell...
• Mallorca LLevant: destrucció total visca.
• Atalaia: Gracis Joan, era una petita trampa provocadora. Ho visc de...
• Joan: Vota socialdemócrata, pensa com els ecologistes i actua com els...
• Atalaia: Joan, no ho he fet, pero ho tenc en llista per aquestes...
• Joan: Ara mateix els dos millors articulistes del nostre país són en...
• Atalaia: Madó Pereta des Comellar, no tan sols això, sinó que...
• Madó Pereta des Comellar: Xavier Roig és admirable, en primer lloc, per la independència...
• Atalaia: Paisse, en el fons hi ha un greu problema: no és possible...
• paisse: Només puc dir que estic completament d´acord amb aquest...
• Atalaia: Pere, de veritat creus que la política del PP a Mallorca...
• Benjamí: Moltes gràcies per l'esmentamenta ;)

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents